Les altres vies...: Normal a l'Agullola de Rupit . Pla de Fabregas.

La setmana passada ens endinsem en el que per a mi es el millor i mes bucolic lloc per escalar de tot Catalunya, doncs el seu taranna li dona un aire de grandaria ,magestuos ,salvatge ....en fi no pararia de donar adjectius a cual mes sonor.I es que el paisatge ben s'ho val. I per mi una de les vies mes maques de tot el territori ,digna de nomenar-la de les 100 millors!!
Com tenim unes fortes tempestes a sobre ,fem pla B i repetim per segona vegada la normal de L'Agullola de Rupit. Via oberta al any 1934 per dos joves Torrellonencs. Com m'agrada molt la historia de conquesta i mes aquesta os comparteixo un relat de la primera ascensio.

Enmig d’uns temps convulsos, amb una Europa sotmesa a un feixisme cada cop més bel·licós, la vida a províncies de la Catalunya Republicana transcorria encara aliena a tot el trasbals que es vivia a la capital i que acabaria desembocant en una guerra civil. En aquest context, dos joves torellonencs d’escassos vint anys encara observaven el passar de la vida amb la llibertat de pensament amb que havien estat educats i això els feia tenir aquella curiositat imprescindible per tal d’emprendre una aventura com la que estaven a punt de realitzar.

Era encara aquella època en la que no calia canviar de continent per descobrir quelcom nou. Al costat de casa tenien tot un món inexplorat i completament nou per a ells que s’obria al seu davant. Només calia agafar la motxilla i descobrir-lo perquè estava allà esperant-los.

En una de les seves moltes estades de vacances a Rupit amb la família, algú del poble els va explicar que a l’Agullola de Rupit no hi havia pujat mai ningú. Les quatre bandes del monòlit eren uns estimberis per on no hi pujaven ni les cabres, tallades a ganivet i a més, allò era el millor exemple del que s’anomenava “el mal país”, un indret d’on no se’n pot treure res de profit i on amb tota probabilitat podries tenir-hi algun mal encontre. Per tant, quin interès tindria pujar allà dalt?

Aquesta sentència, d’altra banda, opinió majoritària entre els habitants de la comarca, no va convèncer en absolut a en Ramon Vinyeta i a en Pere Danés. La visió que es té de l’Agullola des de qualsevol punt de Rupit era una atracció massa forta com per ignorar-la, més si s’observa amb els ulls curiosos i la ment oberta a reflexions de caràcter transcendental. Alguna cosa es devia encendre a dins seu perquè des d’aquell moment es varen convèncer que a la primera oportunitat que tinguessin provarien de pujar-hi.

Feia dies ja que les vacances d’estiu s’havien acabat però pel seu cap encara rondava aquella boja idea que s’havia iniciat sota la calda cunicular. S’havia d’organitzar la manera per arribar de nou al peu de l’agulla i com a mínim fer un intent per pujar-hi. Ben mirat, poca cosa s’havia de parlar: una manta pel vivac, pa, formatge i embotit per uns dies, aigua i una corda de paleta que algú havia trobat, més que res per assistir la baixada. Cap clau ni cap ferro que pogués ajudar a la seguretat de l’ascensió perquè en aquella època això no s’estilava: el més atrevit pujava de primer i s’emportava la corda, s’encastava en algun forat o en algun arbre i assegurava als que venien a darrera. La maniobra era senzilla i no donava lloc a cap dubte, una simplicitat que era directament proporcional a la perillositat de l’empresa.

El dijous dia 08 de Novembre de 1934 va ser el dia senyalat. Ben d’hora al matí, agafen la tartana que regularment cobria el trajecte de Torelló a Manlleu. Coincideixen amb molta gent que va al mercat o fer gestions a ciutat, alguns coneguts del poble, i tothom se’ls mira amb curiositat perquè en cap cas s’esperaven veure aquella escena a aquella hora del matí. Enlloc de dur una oca en un cistell o una saca amb la collita de l’hort, aquells noiets duen una corda i una manta que sobresurt de la motxilla. Ningú s’explica on deuen anar.

A Manlleu canvien de transport. Ara agafen la línia en direcció a l’Esquirol, Cantonigròs i finalment, després de moltes hores, parades i revolts, a Rupit. El viatge ha set llarg però la il·lusió continua inalterada; o potser augmentada perquè ja tornen a veure de nou l’Agullola a davant seu.

No coneixen el camí per arribar al peu de la roca. Per la banda de Sant Joan de Fàbregues tot son parets verticals i no coneixen cap pas per salvar el desnivell (avui és el camí normal) i per tant agafen l’únic camí que saben que salva la cinglera i que els permet situar-se a la seva base. Per això, des de Rupit prenen el camí cap al Salt de Sallent, sobradament conegut perquè durant les vacances familiars que han passat aquí l’han repetit moltes vegades. Quan la riera es precipita avall agafen el corriol que per l’esquerra del salt davalla al peu de la cascada. Fins ara tot ha set terreny conegut però a partir d’aquí comença el terreny inexplorat i l’aventura. No els costa gaire, però, trobar de seguida els petits corriols de han fet els ramats i que seguint la base de la cinglera i amb la intuïció necessària, els porta al peu de l’agulla.

El dia ja està força avançat però encara queden algunes hores de sol que els permetrà fer un primer intent per pujar-hi. En el pitjor dels casos, si avui no poden pujar-hi, sigui perquè és més difícil del que s’esperaven o perquè no encerten amb el camí correcte, sempre poden provar-ho a l’endemà al matí amb més temps i forces renovades.

L’intent que faran no dona lloc al dubte, es farà pel cantó de migdia que és el que presenta els relleus més suaus. Amb una fàcil grimpada encara sense corda prenen l’evident canal que en diagonal des de la cara oest mena a la repisa on comença l’escalada pròpiament dita. Els primers metres són els més difícils però ells encara no ho saben perquè desconeixen totalment el que els espera en endavant. De moment però, superen aquesta primera dificultat amb un pas d’esquena i això els condueix ràpidament, deu metres més amunt, a un robust ginebró que els serveix de reunió. Amb aquest curt llarg ja estan al bell mig de la paret, ben enfilats, i la sensació de buit és molt acusada. Ara cal travessar lleugerament a la dreta fins anar a buscar la xemeneia que forma l’evident pollegó que queda separat del cos principal de la roca. Un altre curt llarg d’encastament i els permet situar-se al capdamunt del pollegó, que efectivament està completament separat, encara que des de baix no ho sembli, per una profunda esquerda que es perd en la negror un centenar de metres més avall. El pollegó és tan aeri que no ha donat la possibilitat a que hi creixi cap arbre, fet que obliga a assegurar-se els uns als altres mitjançant l’encastament del cos a dins de la xemeneia. Arribats a aquest punt ja s’ha vençut la principal vertical de l’agulla i d’aquí en endavant el terreny ja és més ajagut. Es nota a l’ambient una emoció continguda per que tots saben que avui arribaran al cim encara que ningú vulgui reconèixer-ho, com si expressar-ho en veu alta hagués de trencar la bona sort que havien tingut fins llavors. Tot i així, tots veuen que encara hauran d’escalar un tram més, potser no tan difícil com els que han vençut fins ara però si més exposat, i per tant encara no poden cridar victòria. Ara cal travessar amb una clara diagonal a l’esquerra pel bell mig de la cara sud i, a diferencia del que havien trobat fins ara, tot línies lògiques i evidents que aportaven una seguretat psicològica molt important, el tram que els toca afrontar ara va per una placa ajaguda que els exposarà a tot el buit de la paret, primer fins a un eixut ginebró que neix d’una petita esquerda al mig del llarg i d’allà a l’aresta cimera, ja sense massa dificultats.

L’arribada al cim és celebrada amb eufòria: són els primers que trepitgen aquell vèrtex i són conscients de la transcendència de l’escalada que acaben de fer per això no escatimen amb el temps que passen allà dalt. Tenen temps d’aixecar un petit pedró per deixar constància del seu pas i, com és costum de l’època, hi deixen una targeta amb els seus noms i la data. La foto al cim és obligatòria ja que tan els ha costat de pujar fins aquí dalt la pesada càmera de fusta i les plaques de vidre que el pare d’en Ramon els ha deixat. Son uns pioners, acaben de fer, encara que ells no ho sàpiguen, la primera escalada com a tal a Osona.

La baixada és igual de precària que la pujada perquè els mitjans de l’època no donen per a més, tot combinant les desgrimpades amb algun ràpel a cos. Les maniobres amb la corda, malgrat que molt difoses a la cadena Alpina, eren del tot desconegudes a Catalunya perquè fins feia pocs anys aquella afició de pujar muntanyes per gust no l’havia tinguda ningú i per tant el desconeixement de les mateixes era total. Algú els devia explicar que per baixar s’havia de fer servir la corda i seguint més la intuïció que el coneixement van poder arribar de nou a la base del monòlit sans i estalvis.

El vivac d’aquella nit al peu de l’agulla devia ser el més plaent d’entre els que havien fet fins llavors i segurament els devia costar adormir-se, cadascun d’ells amb el pensament posat en les emocions tan intenses que havien viscut aquell jorn, que de ben segur recordarien durant molts anys.

A l’endemà ja tocava emprendre el camí de tornada a casa i varen continuar l’excursió en direcció a Sau, en aquelles dates sense l’embassament, i tornar de nou a la Plana de Vic; però això ja és una altra historia.