Ressenya del primer dia del diari d'en Joan Armengol, es veuen les tres primeres peces posades.
Aquesta via m'ha costat tres intents al llarg de gairebé 3 dècades.El primer cop recordo de jove i amb doble corda (per poder rapelar) que només per arribar a peu de paret ja em va costar molt degut a un mal de panxa i cagarrines. No era el dia!! però si vaig arribar al darrer spit de la segona tirada. En aquella època era cinquè i en solitari passen aquestes coses.Un segon intent amb molt de fred i amb dos estimats amics vam arribar al mateix punt i cap a baix.I el tercer fa ben poc i després de fer-la remenant la xarxa vaig veure que seria bo de no perdre la bonica història d'aquest elegant itinerari.Gràcies a l'amabilitat i la paciència del estimat Amadeu Pages us explico una mica com va anar aquesta aventura a la Sud del Massís.
Tot va començar el febrer del 1988 quan amb el Joan Armengol i una bultaco striker passada a 250 cc, un divendres quan plegaven de la feina amb una motxilla sobre el dipòsit i un altre sobre l'esquena van anar sense conèixer res de res cap a Collbàto. Li deien així havent mirat el mapa malament. Després ja adonats, sí que van anomenar bé Collbató. Van anar a petar seguint el mapa al final del Clot de la Mònica al costat de les oliveres i final de la pista.A l'endema van fer la Salicke Mir del Frare, una de les poques vies que sortien a la guia d'en Ferran Labranya de la qual van gaudir moltíssim. Fent el bivac van flipar en veure la, superplaca (paret), de la cara est de la Palleta. Dit i fet el dia 6 de març del 1988 hi atacaren però, ben tard donat les orientacions de la contrada.Fet també que en aquella època feien un bon foc amb escarxofes, torrades amb all, etc. Ara per ara seria impensable i a més a més amb la sequera que patim.Aquesta vegada també els acompanyaren l'Ati i el Dani.Doncs comencen l'aproximació per la canal terrible i verge de l'època. Un mar d'aritjols de dalt a baix i que van mirar de fer ben arran de paret. Hores senceres trepitgen més de dos metres d'heures com si fos neu enfonsant-se ... dramàtic i esgarrinxats s'encordaren en alguns ressalts per arribar a la base de la paret.Ataca el Joan i penjat d'un merlet fica el primer spit. Baixa i canvien les tornes i en lliure l'Amadeu fica un precari pitó (compte). Aquest pitó en el reequipament no es va canviar ni reforçar.Un altre spit més amunt i ja baixaren perquè es feia tard. Com els companys no havien escalat res atansaran la canal de la dreta (Via Nubiola III, IV i V en el darrer llarg) per fer uns metres i així aprofitar el dia, resultant tres llargs arribant a dalt que ja era fosc amb la temeritat que pensaven que per l'altre costat i seria un curt ràpel i cap avall i així evitar tota la canal plena d'esbarzers. Llençaren una pedra al vuit i al·lucinaren bastant al no escoltar res. Quin esglai!A dalt de tot trobaren una gran fita i un croquis d'en Joan Nubiola que explicava la via normal per la cara oest. Que per sort, amb un encenedor, caminant a 4 grapes (a les fosques) i fumant uns confortables ducados (corretja de pantaló i corda) arribaren cap a les 3, 4 de la matinada al Clot de la Mònica. Quina curtida més bèstia!!!Al dissabte següent ja hi tornaren a ser en Joan Armengol i en Amadeu Pages acabant el primer i posant ja el primer spit del segon llarg. Dia 13 de març.
Això va quedar aparcat durant molt de temps fins que, amb el Joan Rovira, decideixen atacar de nou aquest mar de còdols sobre roca perfecta acabant aquest elegant itinerari.
Aquest és el paper que trobaren en el registre del cim i que els va salvar d'un bivac a pèl.No se sap si el va fer en Nubiola o en Torras.
A la ressenya original surt en Joan Armengol, però molest (doncs, ell mai va fer la via) perquè era una persona molt rigorosa. Ens va deixar ben jove i sense escalar-la. Tot i haver col·laborat en el primer intent.Al darrer llarg van deixar un bon pitó (L) carabassa que les botigues de l'època liquidaven per l'auge de l'escalada esportiva. Ara ja no hi és aquest pitó.Un cop a dalt de tot, i per baixar rapelant cara est per una canal varen patir un bon ensurt, doncs, el ràpel es feia en una sabina seca i ben morta, un es va posar a sobre i aquesta es va trencar, varen caure uns metres. Un bon ensurt que per sort aquesta es va encastar com un tascó gegant a dins de la canal.Després va nàixer la via Pere Segura fent el descens més segur, però amb el hàndicap que en una cova de la reunió hi havia un niu d'àguiles cuabarrades (anys setanta) que ja mai més van niuar, i que ara fan servir els falcons. Compte amb les restriccions.Algú va desequipar això, ja que aquí no hauria de ser-hi, s'han de respectar aquests animals.Primera via moderna i pionera a la zona.Van arreglar prou bé l'accés i amb l'aiguat del 1992 va acabar d'arrasar-ho tot deixant-lo molt més còmode i obert.
Tomàquets d'amagatotis surt d'un Còmic d'en Gil Pupila "Art i Popaina" on uns aristòcrates trafiquen amb drogues i en un moment donat diu:- Aquí hi ha tomàquets d'amagatotis ....... ensumant la droga.
Dedicat a tots aquells que escalen números, lletres i metres.
